«En el segon absidiol de la part de l’Epístola de l’església catedralícia de la Seu d’Urgell, darrere el retaule barroc, s’hi troba una curiosa pintura mural, que és ben difícil de poder veure en sa totalitat.»

Josep Gudiol i Cunill, Els Primitius. I, Barcelona, 1927.

La capella

La catedral de la Seu d’Urgell, edificada al segle XII, és un dels edificis més monumentals i espectaculars de l’anomenat «romànic ple» a Catalunya. El seu aspecte, robust i sòlid, respon a les funcions defensives pròpies de la seu. Té una planta de tres naus i un gran transsepte al qual s’obren l’absis principal i quatre petites absidioles. La de l’extrem meridional fou dedicada des de mitjan segle XIII a santa Caterina, i decorada amb l’imponent cicle pictòric dedicat a la santa màrtir d’Alexandria.

Més endavant, la dedicació de la capella va canviar a santa Llúcia, i al segle XVII s’hi va instal·lar un retaule barroc dedicat a la nova titular, que durant més de dos segles va amagar (i va protegir) una bona part de les pintures murals. En la dècada de 1920, dins un context de creixent interès per l’art romànic, el retaule va ser retirat i posteriorment, entre 1927 i 1933, el cicle va ser arrencat i venut en tres fragments.